Per Anna del Àguila (professora ESO)
Aquest missatge va dirigit als pares i mares d’adolescents de la nostra escola. Em dirigeixo a vosaltres per fer-vos partícips d’un fet que he viscut aquests dies a les meves classes de religió i que té a veure amb vosaltres, amb molts de vosaltres.
Vaig demanar al meu alumnat que fes un llistat de les persones que els són referents, persones que tenen uns valors que ells i elles voldrien tenir, persones que són com a ells i elles els agradaria ser. D’entrada, una gran part de l’alumnat protesta dient, jo vull ser jo mateix, jo mateixa. És clar! Ells no volen assemblar-se a ningú, sembla que no volen que ningú els digui qui han de ser, què han de fer, i així ens ho recorden sovint.
Ara bé, la tasca avança, aconsegueixen llistar les persones que admiren… Aquest llistat té una condició i és que han de ser conegudes i assequibles a ells i elles. I, per acabar han de descriure’n una en concret, dir els valors que té, què és el que més destaquen d’aquesta i si creuen que podran arribar a viure segons aquests valors.
I, per què estic avui aquí explicant-vos això? -direu. Doncs, perquè en corregir aquestes tasques, a sorpresa meva, m’he trobat que vosaltres PARES I MARES éreu els referents dels vostres fills i filles. Heu estat triats com les persones que admiren i a qui volen assemblar-se i no pel que dieu, com pel que feu en el vostre dia a dia, en el tracte amb ells i elles. Així que, contenta us dic, que ho tingueu present i continueu dedicant temps a aquestes personetes que busquen el seu camí i que, malgrat que sembli que no us necessiten, s’emmirallen en vosaltres i us admiren!