Per Salesians Terrassa
Artèmides Zatti serà el primer sant salesià coadjutor (salesià laic) a ser canonitzat el proper diumenge 9 d’octubre. Sens dubte, la canonització del primer sant salesià coadjutor donarà un toc de plenitud a la sèrie de models d’espiritualitat salesiana que l’Església declara oficialment com a tals.
Artèmides Zatti va néixer a Boretto (Reggio Emilia) el 12 de desembre de 1880 de la seva mare Albina Vecchi i del seu pare Luigi Zatti. De família camperola és educat per a una vida pobra i laboriosa, il·luminada per una fe senzilla, sincera i robusta, que orienta i nodreix la vida.
A l’edat de nou anys, Artèmides, per contribuir a l’economia familiar, treballa com a jornaler en una família acomodada. El 1897 els Zatti emigren a l’Argentina i s’estabeixen a Bahía Blanca. Amb 17 anys, aprèn aviat a afrontar les penúries i responsabilitats del treball. Troba feina en una fàbrica de maons i, alhora, cultiva i madura una profunda relació amb Déu, sota la guia del salesià don Carlo Cavalli, el seu rector i director espiritual. Artèmides hi troba un veritable amic i un confessor savi que l’educa en el ritme diari de la pregària i en la vida sacramental setmanal. Amb Don Cavalli estableix una relació espiritual i de col·laboració. A la biblioteca del seu rector té l’oportunitat de llegir la biografia de Don Bosco i en queda fascinat. És el veritable inici de la seva vocació salesiana.
El 1900, a l’edat de 20 anys, Artèmides, convidat pel pare Cavalli, demana ingressar a l’aspirantat salesià de Bernal, localitat pròxima a Buenos Aires. No obstant això, el 1902, ja proper a entrar al noviciat, Artèmides contrau la tuberculosi. Don Vecchi explica a la seva carta: «Segurs de la seva responsabilitat, els Superiors li confien l’assistència d’un jove sacerdot malalt de tuberculosi. Zatti exerceix amb generositat l’encàrrec, però poc després contrau la mateixa malaltia».
Greument malalt, torna a Bahía Blanca i don Cavalli l’envia a Viedma, encomanant-lo a la cura del salesià don Evasio Garrone, competent en les arts mèdiques i director de l’hospital San José fundat per Mons. Cagliero.
Després de dos anys de tractament a Viedma amb resultats insatisfactoris, Don Garrone convida Artèmides a demanar la curació per intercessió de la Santíssima Verge, fent vot de dedicar tota la seva vida a la cura dels malalts. Formulat el vot amb fe viva, Artèmides obté la curació i, el 1906, comença el noviciat.
A causa dels riscos associats al seu estat de salut anterior, Artèmides ha de renunciar a la intenció de ser sacerdot i professa com a Coadjutor entre els Salesians de Don Bosco l’11 de gener de 1908. Aquest fet suposa per a Artèmides un gran creixement en la fe. De fet, no abandona el desig de ser salesià sacerdot i continua pensant en la vocació sacerdotal a la Congregació Salesiana, especialment quan la salut sembla millorar. Per això és commovedor constatar l’aferrament indestructible a la pròpia vocació, manifestat fins i tot quan la malaltia sembla impedir absolutament aquest camí. Llegim, per exemple, el que escriu als seus familiars el 7 d’agost del 1902: «Us faig saber que no és només desig meu, sinó també dels meus Superiors, vestir la santa sotana; però hi ha un article a la Santa Regla que diu que no pot rebre l’hàbit un que pateixi la més petita cosa a la salut. Així que, si Déu no m’ha trobat digne de l’hàbit fins ara, confio en les vostres oracions per guarir aviat i així satisfer els meus desitjos».
Però al final els Superiors, ateses totes les circumstàncies de malaltia i fins i tot d’edat (23-24 anys), proposen a Zatti que professi com a Salesià Coadjutor.
També, en aquest punt decisiu de la vida, Zatti fa un camí de maduresa. Llegim de nou a la carta de don Vecchi: «Sacerdot? Coadjutor? Deia ell mateix a un germà: «Es pot servir Déu sigui com a sacerdot sigui com a Coadjutor: davant Déu una cosa val tant com l’altra, sempre que es visqui com una vocació i amb amor»».
L’11 de febrer de 1911 fa els seus vots perpetus i, el mateix any, després de la mort de don Garrone, assumeix la seva responsabilitat, primer com a encarregat de la farmàcia annexa a l’hospital San José de Viedma, i, després, com a responsable del mateix hospital. L’hospital i la farmàcia es converteixen en el camp de treball d’Artèmides.
Així, a partir del 1915, durant 25 anys, amb gran energia, sacrifici i professionalitat, Zatti és l’ànima de l’hospital que, tot i això, haurà de ser demolit el 1941: els superiors Salesians decideixen utilitzar els terrenys ocupats fins aleshores per l’estructura sanitària per a la construcció del bisbat. Artèmides pateix intensament davant la idea de l’enderrocament, però amb esperit d’obediència accepta la decisió i trasllada els malalts a les instal·lacions de l’Escola Agrícola de Sant Isidre on crea una nova estructura per a la cura i l’assistència dels malalts i dels pobres.
Després d’altres anys de servei intens, ja exonerat de les responsabilitats de l’administració sanitària, el 1950, després d’una caiguda durant un treball de reparació, els exàmens clínics troben un tumor al fetge per al qual no hi ha cura. Acull i viu amb consciència l’evolució de la malaltia. De fet, ell mateix prepara, per al metge, el certificat de la seva mort. Els patiments no son pocs, però passa els darrers mesos esperant el moment final preparat per a la trobada amb el Senyor. Ell mateix diu: «Fa cinquanta anys vaig venir aquí per morir i he arribat fins a aquest moment, què més puc desitjar ara? D’altra banda, m’he passat tota la vida preparant-me per aquest moment…».
La seva mort es produeix el 15 de març de 1951 i la difusió de la notícia mobilitza la població de tot Viedma per a un homenatge d’agraïment a aquest Salesià que ha dedicat tota la vida als malalts, especialment als més pobres. De fet, «tota Viedma va saludar el parent de tots els pobres», com li deien des de feia temps; aquell que sempre estava disponible per acollir els malalts especials i la gent que arribava dels camps llunyans; aquell que podia entrar a la més dubtosa de les cases a qualsevol hora del dia o de la nit, sense que ningú pogués insinuar la més mínima sospita sobre ell; aquell que, tot i estar sempre en números vermells, havia mantingut una relació singular amb les institucions financeres de la ciutat, sempre obertes a l’amistat i a la col·laboració generosa amb els que componien el cos mèdic de la petita ciutat».
El funeral, amb la impressionant afluència de públic, confirma la fama de santedat que envolta Artèmides Zatti. De fet, aviat se sol·licita l’obertura del procés diocesà a Viedma (22 de març de 1980). El 7 de juliol del 1997 Zatti és declarat venerable i el 14 d’abril del 2002 és proclamat beat per sant Joan Pau II.